...que faltava per acabar aquesta temporada d'esquí de muntanya
...estic sola, la resta de companys van pujant. Quan dic sola és sola, no hi ha ningú a dalt, ni on sóc ni al cim, cosa ben rara i poc freqüent, és per gaudir del moment...buff!! quina negror que ve!!!...
Son quarts de nou del vespre quan plantem les tendes al Pla d'Aigualluts.
Ja no és el que era arribar a l'esplanada del final del pla on ens havien de descalçar per travessar el riu o fer equilibris entre les pedres per travessar-lo. Han posat una parell de troncs!!, Bé, de totes maneres s’agreixen, Déu n'hi do l'aigua que baixa.
Gaudim del sopar, la fem petar una mica, el cel és serè, però, decidim anar a dormir hem de matinar a les cinc volem començar, com més aviat millor.
Tot just portem mitja hora estirats que veiem com flaixos, "algú que fa fotos" (!!??), continuen les llums, "carai aquest del frontal podia parar de donar voltes, per aquí, hi ha prou lloc per acampar que ha d'anar empipant!!" Deu minuts més tard un tro prolongat i les gotes que comencen a caure ens treuen del dubte, son llampecs.
En Joan ha decidit fer bivac!!!, l'esperem a la tenda, la nostra és la més gran de les tres que hem pujat, però no, no ve. L'endemà ens assabentem que s’ aixoplugat a dins la tenda de la Teresa i l'Atanasi.
Ens llevem, en el cel hi ha estels, és el primer que mirem en sortir de la tenda.
A les cinc puntualment ja estem pujant per la Vall de Barrancs. Caminem més o menys una hora, a la cota 2300, ens calcen els esquis (fa 15 dies m'han comentat que es podia baixa esquiant fins Aigualluts) el sol es deixa veure per dalt dels cims.
Anem guanyant alçada, el cel cada vegada més gris, comencen a caure les primeres gotes cada vegada més persistents.
En Joan, decideix que no puja, quan tot just només ha pujat 300 metres, amb ell decideixen abandonar, la Teresa, l'Atanasi i la Roser.
En Jordi, la Bea, en Josep Mª i jo decidim continuar, pensem que és massa d'hora i que potser escamparà, anem guanyant alçada i amb nosaltres la pluja que no es deixa.
Som tossuts, continuem.
Cadascú puja al seu ritme, mica en mica en separo de la resta, quan arribo a l'alçada de la punta Oliveras hi ha un grup que baixa, al veurem sola, la pregunta sembla obligada: Què vas sola?.
- No, no, els companys venen al darrere...(de què em sona la pregunta?, penso, ah! si, d'un company que quan vam dir que anava a l'Aneto amb la Teresa “soles!” en un principi, es va esverar una mica...Bé deixem-ho estar.)
Arribo amb els esquis tot just abans del pas de Mahoma, la negror que hi ha a l'altra banda fa por, mentre m'espero, penso que no arribarem a passar.
Quan arriben els companys, ens plantegem si passar a o no, mentre, ens anem preparant per baixar, la negror la tenim a sobre, torna a ploure.
Quan acabem ens apropem al pas... és que estem tan a prop!!!
La negror es transforma en gris, deixa de ploure,..., si..., no,... va anem?
dit i fet, encara no hem acabat de dir-ho ja estem posats i amb un tres i no res ja hem passat, el vent bufa, però.
Fotos de rigor i tornem.
Mentre ens posem els esquis els núvols es van trencant, el sol ens ve a veure.
La baixada que fem fins la fons de la vall és espectacular, tota per nosaltres amb un sol espaterrant, amb una neu primavera, que és el que toca per l'època magnífica, la gaudim d'allò més, és l'última de la temporada...
Això si, què és acabar bé la temporada en bon regust de boca.
Satisfets baixem fins Aigualluts, allà amb un sol encantador (massa i tot) despleguem les tendes i anem a trobar a la resta de companys que ens esperen a Benasc.
És la cirereta del pastís que faltava per culminar aquesta temporada d'esquí de muntanya tan magnífica que he tingut.
Ara a esperar la propera...
Assistents: Joan, Atanasi, Roser, Teresa, Bea, Jordi, Josep Mª i Anna
Son quarts de nou del vespre quan plantem les tendes al Pla d'Aigualluts.
Ja no és el que era arribar a l'esplanada del final del pla on ens havien de descalçar per travessar el riu o fer equilibris entre les pedres per travessar-lo. Han posat una parell de troncs!!, Bé, de totes maneres s’agreixen, Déu n'hi do l'aigua que baixa.
Gaudim del sopar, la fem petar una mica, el cel és serè, però, decidim anar a dormir hem de matinar a les cinc volem començar, com més aviat millor.
Tot just portem mitja hora estirats que veiem com flaixos, "algú que fa fotos" (!!??), continuen les llums, "carai aquest del frontal podia parar de donar voltes, per aquí, hi ha prou lloc per acampar que ha d'anar empipant!!" Deu minuts més tard un tro prolongat i les gotes que comencen a caure ens treuen del dubte, son llampecs.
En Joan ha decidit fer bivac!!!, l'esperem a la tenda, la nostra és la més gran de les tres que hem pujat, però no, no ve. L'endemà ens assabentem que s’ aixoplugat a dins la tenda de la Teresa i l'Atanasi.
Ens llevem, en el cel hi ha estels, és el primer que mirem en sortir de la tenda.
A les cinc puntualment ja estem pujant per la Vall de Barrancs. Caminem més o menys una hora, a la cota 2300, ens calcen els esquis (fa 15 dies m'han comentat que es podia baixa esquiant fins Aigualluts) el sol es deixa veure per dalt dels cims.
Anem guanyant alçada, el cel cada vegada més gris, comencen a caure les primeres gotes cada vegada més persistents.
En Joan, decideix que no puja, quan tot just només ha pujat 300 metres, amb ell decideixen abandonar, la Teresa, l'Atanasi i la Roser.
En Jordi, la Bea, en Josep Mª i jo decidim continuar, pensem que és massa d'hora i que potser escamparà, anem guanyant alçada i amb nosaltres la pluja que no es deixa.
Som tossuts, continuem.
Cadascú puja al seu ritme, mica en mica en separo de la resta, quan arribo a l'alçada de la punta Oliveras hi ha un grup que baixa, al veurem sola, la pregunta sembla obligada: Què vas sola?.
- No, no, els companys venen al darrere...(de què em sona la pregunta?, penso, ah! si, d'un company que quan vam dir que anava a l'Aneto amb la Teresa “soles!” en un principi, es va esverar una mica...Bé deixem-ho estar.)
Arribo amb els esquis tot just abans del pas de Mahoma, la negror que hi ha a l'altra banda fa por, mentre m'espero, penso que no arribarem a passar.
Quan arriben els companys, ens plantegem si passar a o no, mentre, ens anem preparant per baixar, la negror la tenim a sobre, torna a ploure.
Quan acabem ens apropem al pas... és que estem tan a prop!!!
La negror es transforma en gris, deixa de ploure,..., si..., no,... va anem?
dit i fet, encara no hem acabat de dir-ho ja estem posats i amb un tres i no res ja hem passat, el vent bufa, però.
Fotos de rigor i tornem.
Mentre ens posem els esquis els núvols es van trencant, el sol ens ve a veure.
La baixada que fem fins la fons de la vall és espectacular, tota per nosaltres amb un sol espaterrant, amb una neu primavera, que és el que toca per l'època magnífica, la gaudim d'allò més, és l'última de la temporada...
Això si, què és acabar bé la temporada en bon regust de boca.
Satisfets baixem fins Aigualluts, allà amb un sol encantador (massa i tot) despleguem les tendes i anem a trobar a la resta de companys que ens esperen a Benasc.
És la cirereta del pastís que faltava per culminar aquesta temporada d'esquí de muntanya tan magnífica que he tingut.
Ara a esperar la propera...
Assistents: Joan, Atanasi, Roser, Teresa, Bea, Jordi, Josep Mª i Anna
4 comentaris:
Eiii...
Quants coneguts junts....
mmm Aneto, a mi m'ha quedat pendent aquest any! Per cert, friso per veure fotos de Norge, o una piulada atemporal... vull tornar-hi!
Jordi, molt coneguts
Jaume, a veure si em poso amb Norge que ja no te perdó
Publica un comentari a l'entrada