dimarts, 2 de juny de 2009

31 de maig de 2009 - GRAN PARADISO (4061)

Després d’una setmana d’indecisions “meteorològiques” divendres per la tarda ens posem en marxa puntualment després de recollir a l’Oriol i al Jordi a Sant Celoni, ja amb el grup complert enfilem cap Annecy on farem nit en un Formula 1 que es va costar de trobar.
El dissabte es desperta entre clars i núvols, però, la direcció cap el Túnel del Mont-Blanc està ben tapat, tenim l’esperança que passat el túnel el cel estigui net i clar, però,..., PLOU!!!
Des de la sortida de l’autopista a Aosta, agafem la carretera que ens porta a Valsavaranche, abans d’arribar al gran aparcament de Pont trobem un porxo 
que ens permet canviant-se tranquil•lament privant-se de la fina pluja que continua caient.

Tot just aparquem el cotxe el sol ens ve a rebre.
Animats carreguem els esquis a l’esquena i enfilem el camí que ens durà al refugi.
Quin camí!!,

serpentejant una i altre vegada anem guanyant alçada...el sol ha tornat a desaparèixer, anem pujant mentre la boira ens embolcalla, no anem sols hi ha molta més gent que hi puja, però... 
I la neu!!! Uns que havíem vingut la setmana anterior van comentar que van baixar esquiant fins el cotxe!!!





Ens calcem el esquis quan només falten poc menys de 200 metres per arribar al refugi i de què no ens el passem a causa de la boira.
 I el sol què deien les meteos que faria?
Arribem al refugi Vittorio Emmanuelle II (2735). Ens instal•lem a les dues habitacions 4 en una, 5 a l’altra (això o dormir a la mansarda amb 33 més), semblen “el cambrot dels germans Marx”.

Passem la tarda fent-la petar, mentre a fora plou o neva segons fa. A l’hora de sopar el sol ens ve a visitar, tímidament va entrant per les finestres. Sortim a saludar-lo tot esperant que l’endemà torni a està aquí.

Són 2/4 de 5, mirem per la finestra i el cel es presenta serè, sense núvols aparents, a aquesta hora ja veiem desfilar una filera de llumetes que van al mateix objectiu que nosaltres. Una hora més tard ja estem de camí, seguim les traces dels matiners, no hi ha cap pèrdua.
La nevada de les darreres hores ha deixat una fina capa de neu nova.
Mica en mica anem guanyant alçada, per la part obaga el fred es fa notar i anem fent amb les parades justes i necessàries, reagrupament i posada de ganivetes. Tot canvia tan punt ens toca el sol, l’agraïm d’allò més, 

fem un mos i continuem, ens comença a sobrar roba, l’alçada també es comença a notar, costa més d’avançar, no per això, l’horari que portem és perfecte i ens posem al Coll del Gran Paradiso en 4 hores.
El coll és ple a vessar, una multitud de gent i esquis configuren un gran garbuix. Deixem els esquis i ens encaminem al tram final que serà lent a causa de la gent que es troba al cim, i per entrar uns han de sortir els altres, la plataforma no dona per tant.
El pas que s’ha de fer per arribar, també ho alenteix, muntar corda desmuntar corda, sort que molta gent aquest pas no l’arriba a fer i acabem quedant sols al cim, nosaltres i un grup de tres italians que s’acaben colant entre mig de nosaltres.
Fem les fotos corresponents, ens felicitem i tornem, ara toca baixar.
En el coll ja no hi queda gairebé ningú.
La baixada és prou bona, hi ha zones amb una neu boníssima que deixa fer a cor que vols, trencant pales per un costat i per un altre, baixant per aquí i per allà...fins que...
la Marta cau, bé, vola, l’únic lloc on hi havia un ressalt, dos metres a dreta o esquerra era neu continua i no passava res, i ella va anar a parar... al terra, sembla que s’ha fet mal genoll, però pot continuar fins al refugi bé, estem a prop.
 
la pedra "del salt de la Marta"
A la terrassa del refugi celebrem els nostre triomf i els que s’han estrenat en els 4000 ens conviden a unes cervesetes que agraïm.
La tarda la passen entre xerrant, dormint o dutxant-se, a la Marta cada vegada el genoll el te més inflat, això no pinta bé, no es veu en cor de baixar caminant al cotxe i ens plantegem que baixi amb helicòpter. El cop és més fort del que en un primer moment ens creiem.
Mentre ens cruspim un bons macarrons, decidim que fem a primera hora del dilluns, el Tresenta o el Ciarforon, ja que ens han informat que la meteo seria la mateixa que el diumenge, la qual cosa ens anima, ja que a fora l’hora de sopar neva.
A l’hora prevista per llevar-nos, per anar fer cim plou, així que ho deixem córrer i continuem dormint. A les set ens trobem tots, a fora neva en força. El guarda del refugi comenta que el temps millora, i tan punt pugui pujarà a buscar-la l’helicòpter, nosaltres decidim baixar, per anar guanyant temps, l’hem d’anar a recollir a l’hospital d’Aosta i no anem en línia recta nosaltres.
Quan tot just arribem a la vora del cotxes sentim el sentim que s’apropa, i en un tres i no res ja esta de tornada.
Un cop a Aosta recuperem a la Marta i els seus esquis, i posem camí de tornada cap a casa, no sense parar abans a dinar, tot just abans de passar el túnel en una pizzeria davant de l’agulla negre de Peuterrey on els núvols també ens han permès gaudir-les tot menjant.


Assistents: (per veure les fotos clique els noms subratllats) Àlex M., Dani M., Eugeni S., Jordi S., Marta B., Oriol G., Roger G., Teresa L. i Anna M.

La piulada que ha fet el Dani Martí, paga la pena llegir-la




3 comentaris:

Berta ha dit...

crec que de moment intentaré no coincidir amb tu......buf!
és conya, però dos cops seguits amb helicòpter.....sort que són petits ensurts! espero que es recuperi aviat :)

Jordi O ha dit...

Dono fe que no es ella, a la Vanoise es va portar "impecable".
Quin final de temporada, o no?

lux ha dit...

eii anna!
ostres quina diferencia!
jo vaig anar-hi potser un meset abans i al Parquing hi havia un munt de neu!!

Felicitats per l'activitat, a mi em va agradar moltissim!!