dimecres, 25 de juny de 2008

Estar sola... ,de tant en tant, és agradable

Després d'algun que altre espetec, d'algun que altre petard dels que encara queden, em desperto.
La màgica nit de Sant Joan ja ha passat i comença un nou dia, pausadament em trec la mandra dels ulls i del cos.
La casa resta silenciosa, sembla mentida, però, el carrer també.
El dia s'ha llevat enteranyinat, malgrat això decideixo anar a la platja igualment.
No vaig lluny, a la Barceloneta, però quan estic davant la platja no en ve de gust, volia passejar, caminar... anar on volgués, en definitiva: deixar-me emportar. Caminar.
Tinc el cap emboirat, cansament, poques hores dormides...l'accident de l'Úrsula, m'ha afectat com a molts d'altres companys.
Em connecto al MP4 i amb música de la Norah Jones, Sabina, Fleetwood Mac, Serrat i tants d'altres m'aïllo.
La sensació: com si estigués d'espectadora d'un d'aquells documentals que emeten al 33 o a la 2, però dins del mateix documental.
Els peus em porten fins al final de l'espigó del moll de gregal. Observo la gent que ve i va, uns adormits, altres parlant per telèfon, uns asseguts a l'espigó, altres que han baixat a on no haurien d'haver-ho fet...
Segueixo la meva passejada, parant aquí una estona, allà una altra, tot caminant fins la platja de Sant Sebastià, hi ha molta gent que arriba que se'n va, molt mudada altre no...
Decideixo estar una estona a la platja, decisió que dura poc temps, el cel s'ha anat ennuvolant cada vegada més i la brisa marina fa que fins i tot tingui una mica de fresca, cosa que s'agraeix, la calor és més suportable...així que continuu el meu passeig.
És aprop l'hora de dinar, vaig a dinar a casa o dino per algun dels restaurants que hi ha, en ve de gust musclos i paella. Dit i fet.
Havent dinat segueixo el meu recorregut, ara cap el maremàgnum. La gespa del voltant està ocupada per joves i no tan joves estirats, descansant, gaudint de la tarda, per aquí hi ha molta gent.
Als bancs que es troben al costat del pont del port , però, no hi ha molta, m'assec tot mirant la muntanya de Montjuïc i com els petits vaixells van entrant al port, quan s'obre el pont. M'estic una bona i llarga estona, una noia, asseguda davant meu, amb els peus penjant va escrivint en una llibreta, penso que si tingués una, potser, també escriuria alguna cosa...
Tiro Rambla amunt per anar agafar el tren que em tornarà a casa.
Un cop a casa començo escriure...




1 comentari:

daniri ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.