Juan Carlos Moreno Cabrera - Lingüística y nacionalismo lingüístico español

M'han enviat des de Català sempre aquesta conferència que paga la pena escoltar-la


Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.

Aneto 2009 - "La cirereta del pastís"

...que faltava per acabar aquesta temporada d'esquí de muntanya

...estic sola, la resta de companys van pujant. Quan dic sola és sola, no hi ha ningú a dalt, ni on sóc ni al cim, cosa ben rara i poc freqüent, és per gaudir del moment...buff!! quina negror que ve!!!...

Son quarts de nou del vespre quan plantem les tendes al Pla d'Aigualluts.
Ja no és el que era arribar a l'esplanada del final del pla on ens havien de descalçar per travessar el riu o fer equilibris entre les pedres per travessar-lo. Han posat una parell de troncs!!, Bé, de totes maneres s’agreixen, Déu n'hi do l'aigua que baixa.

Gaudim del sopar, la fem petar una mica, el cel és serè, però, decidim anar a dormir hem de matinar a les cinc volem començar, com més aviat millor.

Tot just portem mitja hora estirats que veiem com flaixos, "algú que fa fotos" (!!??), continuen les llums, "carai aquest del frontal podia parar de donar voltes, per aquí, hi ha prou lloc per acampar que ha d'anar empipant!!" Deu minuts més tard un tro prolongat i les gotes que comencen a caure ens treuen del dubte, son llampecs.

En Joan ha decidit fer bivac!!!, l'esperem a la tenda, la nostra és la més gran de les tres que hem pujat, però no, no ve. L'endemà ens assabentem que s’ aixoplugat a dins la tenda de la Teresa i l'Atanasi. 

Ens llevem, en el cel hi ha estels, és el primer que mirem en sortir de la tenda.

A les cinc puntualment ja estem pujant per la Vall de Barrancs. Caminem més o menys una hora, a la cota 2300, ens calcen els esquis (fa 15 dies m'han comentat que es podia baixa esquiant fins Aigualluts) el sol es deixa veure per dalt dels cims.

Anem guanyant alçada, el cel cada vegada més gris, comencen a caure les primeres gotes cada vegada més persistents.

En Joan, decideix que no puja, quan tot just només ha pujat 300 metres, amb ell decideixen abandonar, la Teresa, l'Atanasi i la Roser.

En Jordi, la Bea, en Josep Mª i jo decidim continuar, pensem que és massa d'hora i que potser escamparà, anem guanyant alçada i amb nosaltres la pluja que no es deixa.

Som tossuts, continuem.

Cadascú puja al seu ritme, mica en mica en separo de la resta, quan arribo a l'alçada de la punta Oliveras hi ha un grup que baixa, al veurem sola, la pregunta sembla obligada: Què vas sola?.

- No, no, els companys venen al darrere...(de què em sona la pregunta?, penso, ah! si, d'un company que quan vam dir que anava a l'Aneto amb la Teresa “soles!” en un principi, es va esverar una mica...Bé deixem-ho estar.)

Arribo amb els esquis tot just abans del pas de Mahoma, la negror que hi ha a l'altra banda fa por, mentre m'espero, penso que no arribarem a passar.

Quan arriben els companys, ens plantegem si passar a o no, mentre, ens anem preparant per baixar, la negror la tenim a sobre, torna a ploure.

Quan acabem ens apropem al pas... és que estem tan a prop!!!

La negror es transforma en gris, deixa de ploure,..., si..., no,... va anem?

dit i fet, encara no hem acabat de dir-ho ja estem posats i amb un tres i no res ja hem passat, el vent bufa, però.

Fotos de rigor i tornem.

Mentre ens posem els esquis els núvols es van trencant, el sol ens ve a veure.

La baixada que fem fins la fons de la vall és espectacular, tota per nosaltres amb un sol espaterrant, amb una neu primavera, que és el que toca per l'època magnífica, la gaudim d'allò més, és l'última de la temporada...

Això si, què és acabar bé la temporada en bon regust de boca.

Satisfets baixem fins Aigualluts, allà amb un sol encantador (massa i tot) despleguem les tendes i anem a trobar a la resta de companys que ens esperen a Benasc.

És la cirereta del pastís que faltava per culminar aquesta temporada d'esquí de muntanya tan magnífica que he tingut.

Ara a esperar la propera...

Assistents: Joan, Atanasi, Roser, Teresa, Bea, Jordi, Josep Mª i Anna

El perdó de Puccini

Alumnes de sisè del CEIP Jaume Ferran i Clua i Mauricio Rayo "Mauri" – Valldoreix – Sant Cugat del Vallès.

Divendres 12 de juny, 22 hores – Tots els pares i familiars, dels alumnes de sisè ens trobem a la convocatòria que ens ha donat sobre "l'obra dels alumnes de sisè més dramàtica de tots els temps..." a la nau ubicada al recinte del Casalet de Valldoreix.

Els nens i nenes ja fa que i son, alguns una hora d’altres dues,... maquillatge, attrezo, llums, tècnics, vestir-se per l’obra, cadascun dels alumnes, te una feina específica, tots hi han col·laborat. Els nervis estan a flor de pell.

La durada és d’una hora i quart, sense interrupcions.

Cadascú del nens fa el seu paper magníficament bé.

La síntesi de l’obra, els darrers dies de Puccini on fa una valoració de la seva vida i la influència que ha tingut en la seva obra: Tosca, Cavaradossi, Scarpia,  Manon Lescaut, Madame Butterfly, Turandot,...

Com heu deduït la temàtica és l’òpera, gènere, diguem una mica dur i més en aquestes d’edats.

Ara la implicació dels nens ha estat total.

Pares, mares, avis, àvies, germans, germanes, i perquè no els professors que ho han fet possible, tots, emocionats. Els aplaudiments, es van quedar curts, més impossible, però si hi haguessin hagut més també.

L’obra fantàstica.

Felicitats també al professor de música, en Mauri, que va ajudar a escriure el text de l’obra i que sense la seva col·laboració i direcció no hagués estat possible, i quina direcció!, els ha implicat a tots, inclosos als mestres, la Maria i el Francesc, els tutors, que també han tingut el seu granet de sorra. I bé, també a tota la gent que ha estat en aquest projecte engrescador que no son pocs i que no en vull deixar a ningú.

MOLTES FELICITATS a tots, els i les alumnes de sisè, que ens han fet gaudir d’una bona estona molt agradable, pel treball que heu fet i el vostre esforç.

La Xènia m'ha dit, que en Mauri, ha comentat, que segons Puccini, si de l'òpera la gent surt plorant, és que l'obra és bona, doncs puc dir que és bona perquè tots els assistents van sortir ben emocionats.

31 de maig de 2009 - GRAN PARADISO (4061)

Després d’una setmana d’indecisions “meteorològiques” divendres per la tarda ens posem en marxa puntualment després de recollir a l’Oriol i al Jordi a Sant Celoni, ja amb el grup complert enfilem cap Annecy on farem nit en un Formula 1 que es va costar de trobar.

El dissabte es desperta entre clars i núvols, però, la direcció cap el Túnel del Mont-Blanc està ben tapat, tenim l’esperança que passat el túnel el cel estigui net i clar, però,..., PLOU!!!

Des de la sortida de l’autopista a Aosta, agafem la carretera que ens porta a Valsavaranche, abans d’arribar al gran aparcament de Pont trobem un porxo 

que ens permet canviant-se tranquil•lament privant-se de la fina pluja que continua caient.

Tot just aparquem el cotxe el sol ens ve a rebre.
Animats carreguem els esquis a l’esquena i enfilem el camí que ens durà al refugi.

Quin camí!!,

serpentejant una i altre vegada anem guanyant alçada...el sol ha tornat a desaparèixer, anem pujant mentre la boira ens embolcalla, no anem sols hi ha molta més gent que hi puja, però... 
I la neu!!! Uns que havíem vingut la setmana anterior van comentar que van baixar esquiant fins el cotxe!!!

Ens calcem el esquis quan només falten poc menys de 200 metres per arribar al refugi i de què no ens el passem a causa de la boira.
 I el sol què deien les meteos que faria?

Arribem al refugi Vittorio Emmanuelle II (2735). Ens instal•lem a les dues habitacions 4 en una, 5 a l’altra (això o dormir a la mansarda amb 33 més), semblen “el cambrot dels germans Marx”.

Passem la tarda fent-la petar, mentre a fora plou o neva segons fa. A l’hora de sopar el sol ens ve a visitar, tímidament va entrant per les finestres. Sortim a saludar-lo tot esperant que l’endemà torni a està aquí.

Són 2/4 de 5, mirem per la finestra i el cel es presenta serè, sense núvols aparents, a aquesta hora ja veiem desfilar una filera de llumetes que van al mateix objectiu que nosaltres. Una hora més tard ja estem de camí, seguim les traces dels matiners, no hi ha cap pèrdua.

La nevada de les darreres hores ha deixat una fina capa de neu nova.

Mica en mica anem guanyant alçada, per la part obaga el fred es fa notar i anem fent amb les parades justes i necessàries, reagrupament i posada de ganivetes. Tot canvia tan punt ens toca el sol, l’agraïm d’allò més, 

fem un mos i continuem, ens comença a sobrar roba, l’alçada també es comença a notar, costa més d’avançar, no per això, l’horari que portem és perfecte i ens posem al Coll del Gran Paradiso en 4 hores.

El coll és ple a vessar, una multitud de gent i esquis configuren un gran garbuix. Deixem els esquis i ens encaminem al tram final que serà lent a causa de la gent que es troba al cim, i per entrar uns han de sortir els altres, la plataforma no dona per tant.

El pas que s’ha de fer per arribar, també ho alenteix, muntar corda desmuntar corda, sort que molta gent aquest pas no l’arriba a fer i acabem quedant sols al cim, nosaltres i un grup de tres italians que s’acaben colant entre mig de nosaltres.

Fem les fotos corresponents, ens felicitem i tornem, ara toca baixar.

En el coll ja no hi queda gairebé ningú.

La baixada és prou bona, hi ha zones amb una neu boníssima que deixa fer a cor que vols, trencant pales per un costat i per un altre, baixant per aquí i per allà...fins que...

la Marta cau, bé, vola, l’únic lloc on hi havia un ressalt, dos metres a dreta o esquerra era neu continua i no passava res, i ella va anar a parar... al terra, sembla que s’ha fet mal genoll, però pot continuar fins al refugi bé, estem a prop.

 

la pedra "del salt de la Marta"

A la terrassa del refugi celebrem els nostre triomf i els que s’han estrenat en els 4000 ens conviden a unes cervesetes que agraïm.

La tarda la passen entre xerrant, dormint o dutxant-se, a la Marta cada vegada el genoll el te més inflat, això no pinta bé, no es veu en cor de baixar caminant al cotxe i ens plantegem que baixi amb helicòpter. El cop és més fort del que en un primer moment ens creiem.

Mentre ens cruspim un bons macarrons, decidim que fem a primera hora del dilluns, el Tresenta o el Ciarforon, ja que ens han informat que la meteo seria la mateixa que el diumenge, la qual cosa ens anima, ja que a fora l’hora de sopar neva.

A l’hora prevista per llevar-nos, per anar fer cim plou, així que ho deixem córrer i continuem dormint. A les set ens trobem tots, a fora neva en força. El guarda del refugi comenta que el temps millora, i tan punt pugui pujarà a buscar-la l’helicòpter, nosaltres decidim baixar, per anar guanyant temps, l’hem d’anar a recollir a l’hospital d’Aosta i no anem en línia recta nosaltres.

Quan tot just arribem a la vora del cotxes sentim el sentim que s’apropa, i en un tres i no res ja esta de tornada.

Un cop a Aosta recuperem a la Marta i els seus esquis, i posem camí de tornada cap a casa, no sense parar abans a dinar, tot just abans de passar el túnel en una pizzeria davant de l’agulla negre de Peuterrey on els núvols també ens han permès gaudir-les tot menjant.

Assistents: (per veure les fotos clique els noms subratllats) Àlex M., Dani M., Eugeni S., Jordi S., Marta B., Oriol G., Roger G., Teresa L. i Anna M.

La piulada que ha fet el Dani Martí, paga la pena llegir-la

Intent al Montsaliente, un Saboredo i ,... un rescat

Em ve a buscar la Teresa i al Bruc ens trobem amb el Manuel i el Marc.

Parem a recollir a la Cris a Anglesola i ens encaminem cap el refugi de Gerdar (1500) on farem nit.

Quan ja hem plantat les tendes i ja estem en posició horitzontal, arriben la resta del grup, la Núria, la Cristina, el Pere i el Raimon, que amb un esforç per sortir el divendres han arribat a lloc al voltants de la mitjanit.

Dissabte son les 7 del matí i ja estem de camí, hem fet el moviment de cotxes i amb el esquis a l'esquena pugem per la Vall de Cabanes. Objectiu d'avui: fer el Montsaliente i anar a dormir al refugi lliure d'Amitges (l'únic cap de setmana del mes de maig que es troba tancat, aquest, així que toca armari).

 Els esquis els carregem uns 400 metres, fins al pont (1900)on travessem el riu, d'allà ens enfilem fins l'estany Negre de Cabanes i travessant per la banda esquerra de l'estany anem pujant fins arribar primer als Clots de Cabanes de Baix i seguim fins a la base del coll que duu al Montsaliente. La calor es fa notar i fem un respir. Part del grup diu que ens espera que ja tenen prou.

 La Cris, la Teresa, el Marc, el Manuel i jo ho anem a intentar.

En pujar amb els esquís sense ganivetes i encara no esta ni a mitja pala que un petit allau de fusió el fa lliscar avall, es retira. La Teresa tampoc ho veu clar i també decideix esperar-nos a baix.

La Cris, el Manuel i jo deixem els esquis plantats, alleugerim les motxilles, calcem grampons i enfilem amunt, calculem que es queden uns 270 metres per arribar al cim, mica en mica guanyem alçada, quasi, quasi arribem al coll, però, no ho veiem clar, la neu la trobem més inestable... no ens la volem jugar, en deuen faltar ven bé un 140 metres per arribar el cim, amb les condicions que hi ha decidim recular, de la mateixa manera que hem pujat.

Ens retrobem amb la resta del grup, ara hem de fer el descens fins arribar una altra vegada als Clots de Cabanes de Baix i pujar per anar a buscar el Coll de la Coma de l'Abeller (2751), per travessar-ho ens hem de treure els esquís un tram, baixem per remuntar els últims 100 metres que ens separen del refugi, son quarts de vuit de la tarda.

 Una bona jornada amb més de 2000 metres de desnivells, no està gens malament.

Caiem tots rodons amb un son profund.

Diumenge, 9 del matí ja hem deixat el refugi i ens encaminem al coll d'Amitges.

 Quan arribem a l'alçada de coll, la meitat del grups ens agradaria fer el Saboredo (2833), el veiem factible, així, que la Cristina, el Pere, la Teresa, la Cris i jo ens posem en marxar. Deixem els esquís i l'últim tram el fem a peu, la neu es tova, però, el tram que ens separa de la cresta és curt i es deixa fer bé. Fem la petita cresta que separa del cim i ho aconseguim: fem cim!!!

 No ens entretenim anem a reunir-nos amb la resta del grup, i anem a buscar el coll d'Amitges, la pala la trobem a una neu boníssima per l'època,

 però des del Cóth der Lac Glaçat (2587) fins al refugi Mataró, hi ha algun tros que la neu se'n va i hem d'anar en compte, però, ens posem sense problemes al refugi. Pels voltants fem un mos i continuem ja queda poc per arribar al final de l'excursió.

 Arribem a la pala que es troba a sobre de l'ermita de Nta. Sra. Ares, hi ha poca neu, però, enfilant per aquí i per allà podrem arribar ben aprop de la carretera i... de cop,..., un crit...

Em giro, veig a la Cris fer una tombarella i que va pendent avall, per un lloc on no hi ha neu, només terra, herba i pedres,... queda asseguda, i aixeca la ma.

 Ens acostem,...,sort del casc, veiem que el te abonyegat,...,preguntem,..., els genolls li fan mal, intenta posar-se dreta i caminar, però no pot, no dubtem el Manuel es posa en contacte amb rescats. Expliquem la situació, ens posen en contacte amb l'helicòpter amb 6 - 8 minuts es presenten on estem. Deixem la Cris, amb el Manuel i el Marc i la resta marxem del lloc, no fer nosa.

 Tot això passava a quarts de quatre de la tarda, a les 4, la Cris ja estava a l'Hospital de Viella. Servei de rescats perfecte!!

El Manuel i al Marc havien baixat caminant ja que anaven carregats amb els esquis i la motxilla de la Cris, la Teresa i jo van anar a buscar-los després d'acomiadar-se de la Cristina, la Núria, el Raimon i el Pere que tampoc podien fer res. Nosaltres van marxar cap a Viella a recuperar la Cris.

No te res trencat, els genolls a l'espera d'una segona opinió, va sortir amb una cama embenada i l'altra amb un compressiva, sembla que el dret tingui un lligament lateral extern tocat, però a mesura que passaven les hores les dues li feien mal per igual.

De tornada van parar a sopar i van deixar a la Cris a Anglesola, uns companys de la Cris la venien a buscar per dur-la a Tarragona, nosaltres de camí cap a casa, a quarts d'una arribaven.

I van anar: Manuel, Marc, Pere, Raimon, Cris, Cristina, Núria, Teresa i Anna