Norge - abril 2009- Esquiant per sobre el Cercle Polar Àrtic...

..., entre neu, pluja i vent... molt de vent

El mes de febrer en va proposar d'anar Noruega.
No vaig dubtar i vaig apuntar-m'hi ràpidament i el mes d'abril ja estaven volant cap allà
L'experiència val el viatge, malgrat que sempre estem a la servitud del temps... en aquest cas la meteo, que no va acompanyar com haguéssim volgut

Dia 18 – Barcelona - Tromso - Hamnes


FOTOS 18/04

Després de 12 hores entre aeroports, avions i esperes arribem a Tromso on ens espera l’Ivar i la seva dona. Ens duen  on serà el nostre aixopluc durant aquesta setmana que ens bellugarem per Norge.

L’Ivar ens informa que hem de sortir avui mateix ja que si ens quedem no podrem sortir fins dilluns, ja que s’acosta un temporal.

Després de col·locar les coses a lloc i sopar unes pizzes, carreguem i ens posem en marxa cap al nostre destí.

Comenta a nevar.

Cansats, un cop hem sortir de port ens estirem en els postres llocs a dormir.

A quarts de 3 sento que hem arribat a lloc, veus llunyanes que ajuden a l’Ivar amarrar el veler, son els companys de l’altre veler que han sortit abans, el seu va una mica més a poc a poc. El viatge a estat una mica bellugat

Ara sí que caic en un son profund

Dia 19 - Hamnes


FOTOS 19/04

El vent i el temporal de neu son protagonistes durant tot el dia.

No es pot sortir i l’aparell de vent ens indica a quina velocitat va. Hem arribat a un cop de 47 nusos, vora 90 km/hora.

Per la tarda sembla que es deixi veure sol, cansats d’estar dins del vaixell decidim sortir.

Per arribar al moll hem d’anar saltant de vaixell en vaixell, els dels nostres companys i un d’abandonats, una veritable gimcana.

El passeig és breu, les ràfegues de vent i neu deixen veure el sol, ara si, ara no, es empipador.

Segons l’Ivar, un temporal com aquest i aquests condicions feia més de 10 anys que no el veien.

L’Ivar ens diu que demà hi ha un forat de bons temps, intentarem alguna cosa.

Dia 20 – RUNDJELLNASSEM (+ 600)
Desnivell +/- 600 GPS
Dificultat **
Temps: 4 hores (anar i tornar, llarg amb distància més que pel desnivell)
FOTOS 20/04

Dels cims que hi ha al voltant el més assequible és aquest. La resta, els núvols els cobreixen i sembla que no els vulguin deixar anar.

La neu caiguda el dia anterior ens deixa avançar amb esquís per la mateixa carretera.


No és fins que hem caminat un bon tros que comencem a guanyar alçada per un lloms que ens durant a dalt la carena.

Els companys de l’altre vaixell han sortit una mica abans.

El vent els fa recular una mica, moment que ens agrupem.

Continuem pujant, passem una gran fita. El vent ha decidit unilateralment acompanyar-nos i no es deixa en cap moment.

Una gran fita amb una barra de ferro totalment torçada ens assenyala que hem arribat en algun lloc, no sabem si es va més amunt o no, la boira, el vent i al neu no ens deixa veure res.

Traiem pells i avall, el vent és fort.

La neu a trossos bé d’altres no tant, però ne general la gaudim.

A mesura que baixem el temps millora. Hem sortit del núvol, a la plana fa sol i el vent s’ha aturat.

El que al matí hem fet amb esquís, ara ho fem a peu.

Per la tarda, després de la sopa que l’Ivar ens ha preparar (boníssima , per cert) marxem, canviem de port, anem direcció Hammes.

Dia 21 – ULOYTINDEN (+941) - Havnes

Desnivell: 900 m. wikiloc
Dificultat. **
Temps: 4 hores


FOTOS 21/04

Sortim amb esquís des del mateix moll.

Passem per davant de la estesa d’assecadors de bacallans i enfilem cap amunt entremig de clarianes i boscos, anem guanyant alçada, sortim del bosc. El vent, ens trobava a faltar i ens torna a fer companyia, però nosaltres anem fent.

Quan ja hem fet 500 metres de desnivell ens trobem una cabana, plena de neu per dins, alguna altra ventada s’han dut la porta.

Entre núvols i clarianes en deixa veure el paisatge del fons.

El vent cada vegada és més fort.

Amb força de voluntat continuem avançant, la visibilitat, però minva per moments, la neu que aixeca el vent no ens deixa veure, no es distingeix res pel davant.

Per la informació que ens donem els altímetres, no queda gaire pel cim, però decidim deixar-ho córrer, és impossible continuar.

Mentre esperem als companys per reagrupant-se, ens preparem per la baixada, l’espera és dura, el vent cada vegada és més fort.

La neu per dalt és dura, ventada, si no hagués estat pel vent, que per moment baixaven a les palpentes la haguéssim gaudit.

A mesura que baixem la visibilitat millora i l’esquiada per no dir-ho ... també!!!!

Al capvespre anem a la batejada “Gamba Party”, una sopar-festa, idea de l’Ivar que la fan cada dimarts ens aquest port. Les gambes ens sortien per les orelles i el salmó fumat també estava mol be, la gent de diversos vaixells superaven als del poble que només són 40 en total.

Aquí es troba la botiga més antiga que hi ha al Nord del Cercle Polar Àrtic.
A la sortida del sopar ens embarquem i posem direcció a Lyngen, on passarem la nit i popera parada del nostre recorregut.

Dia 22 – Lyngen – KAVRINGTINDEN (1217) (acumulat 1317)
Desnivell: 1300 m. wikiloc
Dificultat ***
Temps: 6 hores


FOTOS 22/04

FA SOL!!!

DIA MAGNÍFIC!!!!

Ja no ens ho creiem, ha sortit el sol!!!

L’Ivar ens acompanya fins al punt on hem de començar a pujar.

Mica en mica pugem, les vistes que es veuen son espectaculars, neu per totes bandes.

El sol ens acompanya... que més volem!!!

El grup es va allargant.

Arribar a la base del cim ha estat ràpid. Malgrat la calor, que hem substituït pel vent.

L’última pala abans d’arribar a la carena és més entretinguda del que sembla, la neu dura i una mica acanalada pel vent fa que ens ho prenguem amb tranquil·litat, companys decideixen pujar amb grampons, d’altres amb ganivetes i d’altres o aconseguim sense, malgrat tot el més assenyat i segur: ganivetes o grampons.

A dalt de la carena els deixem i el darrer tros el fem tots amb grampons fins al cim.

Home! Com no!! El nostre acompanyant de cada dia ja el tenim aquí, no podia faltar!! El vent, torna a fer acte de presència, ens acompanya fins al cim i també ve acompanyat d’uns quant núvols que decideixen posar-se davant del sol.

Del grup dos s’han quedat just a la base del cim, la resta, tots hem aconseguit fer cim.

La primera pala la gaudim d’allò més, però a mesura que baixem la neu es va tornant crosta, primavera, pastetes, digueu-li com vulgueu.

Bé, malgrat tot hem fet cim, aquesta vegada Sííí!!!

Tornem contents i amb la moral enlaire, ja que no estem tenint gaire sort amb la meteo...

Per la tarda fem un vol pel petit poble de Lyngen. Un pare Noel horrorós, l’església i poc més és el que es pot veure per aquí, les poblacions per Noruega estan molt disperses.

Les sopes de l’Ivar estan boníssimes, malgrat siguin de sobre!!!

Al capvespre marxem cap el moll de Djupvik, on coneixem al fill de l’Ivar que es queda a sopar amb nosaltres.

La previsió del temps per demà no és bona, segons l’Ivar.

Dia 23 – Djupvik – STORHAUGEN (1142)
Desnivell: 1142 
Dificultat: **
Temps: Pujada 3 h. 30', baixada 2 h.


FOTOS 23/04

Plou.

Només havíem de sortir a fer un vol, a estirar les cames, no pensaven ni que arribarien a sortir del bosc...

El temps no acompanyava per anar en lloc, però, tampoc podem sortir ara. Per quedant-se al vaixell , no ens ve de gust. El companys de l’altre veler decideixen anar a fer un vol, la Neus i jo ens afegim, la resta vol quedar-se no els hi ve de gust.

Comencem a caminar, una pluja fina ens va caient, ens calcem els esquis, seguint unes velles traces que encara en deixen veure per damunt la neu, anem pujant, la fina pluja s’ha transformat en neu. I avançant, avançant ja hem sortit del bosc, el ritme del Lluís, constant  i bo amb un no res hem fet ja 600 metres d’alçada, menys de la meitat per arribar al cim. Això ens anima a continuar.

800 metres, sense problemes, continua nevant, però no fa vent, anem agafant punt de referència, a vegades la visibilitat minva una mica.

En Jordi i la Montse, veiem que no ens segueixen, els esprem una estona, no portaven tant separació, s’han entornat

950 metres, però si no falta res, continuem.

Gràcies a l’altímetre sabem a quin cota estem, i amb un no res ens posem a una gran fita, però, segon l’altímetre encara falta una mica unes fites més amunt ens confirma que ja estem a dalt de tot.

Déu n’hi do com neva ara, la visibilitat ara es poca, amb un tres i no res ja estem en posició de baixada, la neu a la part alta és molt bona.

Baixant ens anem massa a la dreta, tan que quan guanyem la visibilitat  veiem el port de Hamnes (on van fer la “Gamba-party”). El port ens queda quan arribem a la carretera a més d’una hora i mitja d’on estem.

Son les 4 de la tarda, hora límit que han posat per arribar al moll... i tot just hem arribat a la carretera!!!

Com només anaven a donar un tomb “curt” no hem agafat res, ni telèfon, ni emissores, ni diners... visca l’alegria!!!

En Lluís baixant s’ha fet una estrebada en una cama.

La Neus, en principi, pensava que havia perdut la càmera, la busquem amb èxit, se li havia caigut al costat de la motxilla i havia quedat enterrada per la neu,... L’hem recuperada.

Per tornar al port, aturem un autocar escolar que ens dur amablement fins prop del moll, només hem fet ½ hora tard.

La Neus i jo dinem alguna cosa, la resta ja està acabant.

Sortim de port, per anar a dormir a un port a mig camí de Tromso.

Dia 24 – Tromso – SKITNTINDEN (+/- 1023  metres) 
Desnivell: +/- 1000 wikiloc
Dificultat: ***
Temps: 4 h. 40 min.


FOTOS 24/04

El dia s’aixeca gris.

Segons la previsió, el temps no millora fins el migdia.

Sortim abans d’esmorzar, ens aturem, per decidir que fem si fem cim a o no, però ens hem d’acostar amb la Tingui (petita zodíac), l’Ivar tampoc ho veu clar, malgrat en un primer moment ens pugui apropar a la vora, no vol dir que després la mar estigui bé per recollint-se.

Decidim anar cap a Tromso.

Quan arribem, encara plou.

Mentre esperem que arribi l’altre veler, decidim que fem.

De mentre el cel es va trencant i el cel blau es va imposant.

Amb cotxes  la dona de l’Ivar, els seu fill i algun amic ens deixa en un aparcament que dista de Tromso un 35 km.

Travessem un llac gelat i anem enfilant,  son quarts de 3 de la tarda!!!

Però fa sol!!

En Jordi se n’adona que no porta les pells, mentre nosaltres anem pujant, en Jordi va amb el fill de l’Ivar a buscar-ne unes a casa seva, i amb un Sprint considerable ens agafar abans de pujar la pala final.

La pujada es va tranquil·la i bé malgrat no està de més posar-se ganivetes per anar més tranquil.

Arribem tot just al coll abans del cim. El tram final es exposat, no estaria de més una corda, i a més, com no s’ha girat una mica de vent.

Arribem fins aquí. Prou bé.

La pala de la part de dalt és pura neu dura del Pirineu (així que,..., com a casa!) quan acabem la pala es transforma amb una neu crosta impracticable ni pel  millors esquiadors del grup.

El sol quan tot just se’n va transforma la neu quasi immediatament.

Intentem baixar per on encara toca el sol.

Aquesta sí que és la darrera esquiada.

Quan arribem a la carretera, ja ens esperen amb els cotxes, per tornar-nos al moll de Tromso.

És la darrera nit, que passem al veler.

Dissabte dormirem a l’hotel i passarem el dia a Tromso.

Diumenge de retorn cap a casa

Hi vam anar:

Fri Flyt : Manuel, Jordi, Josep Mª, Marta, Àlex, Neus, Laura i Anna. (Patró: Ivar)

Océane: Lluís, Jaume, Jordi i Montse. (Patro: XXXX)

Wikiloc de Manuel Parrado

.

Juan Carlos Moreno Cabrera - Lingüística y nacionalismo lingüístico español

M'han enviat des de Català sempre aquesta conferència que paga la pena escoltar-la


Conferència a càrrec de Juan Carlos Moreno amb el títol; "La Lingüística y el nacionalismo lingüístico español" dins el marc de la Jornada 10 Anys de Filologia catalana a la UOC.

Aneto 2009 - "La cirereta del pastís"

...que faltava per acabar aquesta temporada d'esquí de muntanya

...estic sola, la resta de companys van pujant. Quan dic sola és sola, no hi ha ningú a dalt, ni on sóc ni al cim, cosa ben rara i poc freqüent, és per gaudir del moment...buff!! quina negror que ve!!!...

Son quarts de nou del vespre quan plantem les tendes al Pla d'Aigualluts.
Ja no és el que era arribar a l'esplanada del final del pla on ens havien de descalçar per travessar el riu o fer equilibris entre les pedres per travessar-lo. Han posat una parell de troncs!!, Bé, de totes maneres s’agreixen, Déu n'hi do l'aigua que baixa.

Gaudim del sopar, la fem petar una mica, el cel és serè, però, decidim anar a dormir hem de matinar a les cinc volem començar, com més aviat millor.

Tot just portem mitja hora estirats que veiem com flaixos, "algú que fa fotos" (!!??), continuen les llums, "carai aquest del frontal podia parar de donar voltes, per aquí, hi ha prou lloc per acampar que ha d'anar empipant!!" Deu minuts més tard un tro prolongat i les gotes que comencen a caure ens treuen del dubte, son llampecs.

En Joan ha decidit fer bivac!!!, l'esperem a la tenda, la nostra és la més gran de les tres que hem pujat, però no, no ve. L'endemà ens assabentem que s’ aixoplugat a dins la tenda de la Teresa i l'Atanasi. 

Ens llevem, en el cel hi ha estels, és el primer que mirem en sortir de la tenda.

A les cinc puntualment ja estem pujant per la Vall de Barrancs. Caminem més o menys una hora, a la cota 2300, ens calcen els esquis (fa 15 dies m'han comentat que es podia baixa esquiant fins Aigualluts) el sol es deixa veure per dalt dels cims.

Anem guanyant alçada, el cel cada vegada més gris, comencen a caure les primeres gotes cada vegada més persistents.

En Joan, decideix que no puja, quan tot just només ha pujat 300 metres, amb ell decideixen abandonar, la Teresa, l'Atanasi i la Roser.

En Jordi, la Bea, en Josep Mª i jo decidim continuar, pensem que és massa d'hora i que potser escamparà, anem guanyant alçada i amb nosaltres la pluja que no es deixa.

Som tossuts, continuem.

Cadascú puja al seu ritme, mica en mica en separo de la resta, quan arribo a l'alçada de la punta Oliveras hi ha un grup que baixa, al veurem sola, la pregunta sembla obligada: Què vas sola?.

- No, no, els companys venen al darrere...(de què em sona la pregunta?, penso, ah! si, d'un company que quan vam dir que anava a l'Aneto amb la Teresa “soles!” en un principi, es va esverar una mica...Bé deixem-ho estar.)

Arribo amb els esquis tot just abans del pas de Mahoma, la negror que hi ha a l'altra banda fa por, mentre m'espero, penso que no arribarem a passar.

Quan arriben els companys, ens plantegem si passar a o no, mentre, ens anem preparant per baixar, la negror la tenim a sobre, torna a ploure.

Quan acabem ens apropem al pas... és que estem tan a prop!!!

La negror es transforma en gris, deixa de ploure,..., si..., no,... va anem?

dit i fet, encara no hem acabat de dir-ho ja estem posats i amb un tres i no res ja hem passat, el vent bufa, però.

Fotos de rigor i tornem.

Mentre ens posem els esquis els núvols es van trencant, el sol ens ve a veure.

La baixada que fem fins la fons de la vall és espectacular, tota per nosaltres amb un sol espaterrant, amb una neu primavera, que és el que toca per l'època magnífica, la gaudim d'allò més, és l'última de la temporada...

Això si, què és acabar bé la temporada en bon regust de boca.

Satisfets baixem fins Aigualluts, allà amb un sol encantador (massa i tot) despleguem les tendes i anem a trobar a la resta de companys que ens esperen a Benasc.

És la cirereta del pastís que faltava per culminar aquesta temporada d'esquí de muntanya tan magnífica que he tingut.

Ara a esperar la propera...

Assistents: Joan, Atanasi, Roser, Teresa, Bea, Jordi, Josep Mª i Anna

El perdó de Puccini

Alumnes de sisè del CEIP Jaume Ferran i Clua i Mauricio Rayo "Mauri" – Valldoreix – Sant Cugat del Vallès.

Divendres 12 de juny, 22 hores – Tots els pares i familiars, dels alumnes de sisè ens trobem a la convocatòria que ens ha donat sobre "l'obra dels alumnes de sisè més dramàtica de tots els temps..." a la nau ubicada al recinte del Casalet de Valldoreix.

Els nens i nenes ja fa que i son, alguns una hora d’altres dues,... maquillatge, attrezo, llums, tècnics, vestir-se per l’obra, cadascun dels alumnes, te una feina específica, tots hi han col·laborat. Els nervis estan a flor de pell.

La durada és d’una hora i quart, sense interrupcions.

Cadascú del nens fa el seu paper magníficament bé.

La síntesi de l’obra, els darrers dies de Puccini on fa una valoració de la seva vida i la influència que ha tingut en la seva obra: Tosca, Cavaradossi, Scarpia,  Manon Lescaut, Madame Butterfly, Turandot,...

Com heu deduït la temàtica és l’òpera, gènere, diguem una mica dur i més en aquestes d’edats.

Ara la implicació dels nens ha estat total.

Pares, mares, avis, àvies, germans, germanes, i perquè no els professors que ho han fet possible, tots, emocionats. Els aplaudiments, es van quedar curts, més impossible, però si hi haguessin hagut més també.

L’obra fantàstica.

Felicitats també al professor de música, en Mauri, que va ajudar a escriure el text de l’obra i que sense la seva col·laboració i direcció no hagués estat possible, i quina direcció!, els ha implicat a tots, inclosos als mestres, la Maria i el Francesc, els tutors, que també han tingut el seu granet de sorra. I bé, també a tota la gent que ha estat en aquest projecte engrescador que no son pocs i que no en vull deixar a ningú.

MOLTES FELICITATS a tots, els i les alumnes de sisè, que ens han fet gaudir d’una bona estona molt agradable, pel treball que heu fet i el vostre esforç.

La Xènia m'ha dit, que en Mauri, ha comentat, que segons Puccini, si de l'òpera la gent surt plorant, és que l'obra és bona, doncs puc dir que és bona perquè tots els assistents van sortir ben emocionats.

31 de maig de 2009 - GRAN PARADISO (4061)

Després d’una setmana d’indecisions “meteorològiques” divendres per la tarda ens posem en marxa puntualment després de recollir a l’Oriol i al Jordi a Sant Celoni, ja amb el grup complert enfilem cap Annecy on farem nit en un Formula 1 que es va costar de trobar.

El dissabte es desperta entre clars i núvols, però, la direcció cap el Túnel del Mont-Blanc està ben tapat, tenim l’esperança que passat el túnel el cel estigui net i clar, però,..., PLOU!!!

Des de la sortida de l’autopista a Aosta, agafem la carretera que ens porta a Valsavaranche, abans d’arribar al gran aparcament de Pont trobem un porxo 

que ens permet canviant-se tranquil•lament privant-se de la fina pluja que continua caient.

Tot just aparquem el cotxe el sol ens ve a rebre.
Animats carreguem els esquis a l’esquena i enfilem el camí que ens durà al refugi.

Quin camí!!,

serpentejant una i altre vegada anem guanyant alçada...el sol ha tornat a desaparèixer, anem pujant mentre la boira ens embolcalla, no anem sols hi ha molta més gent que hi puja, però... 
I la neu!!! Uns que havíem vingut la setmana anterior van comentar que van baixar esquiant fins el cotxe!!!

Ens calcem el esquis quan només falten poc menys de 200 metres per arribar al refugi i de què no ens el passem a causa de la boira.
 I el sol què deien les meteos que faria?

Arribem al refugi Vittorio Emmanuelle II (2735). Ens instal•lem a les dues habitacions 4 en una, 5 a l’altra (això o dormir a la mansarda amb 33 més), semblen “el cambrot dels germans Marx”.

Passem la tarda fent-la petar, mentre a fora plou o neva segons fa. A l’hora de sopar el sol ens ve a visitar, tímidament va entrant per les finestres. Sortim a saludar-lo tot esperant que l’endemà torni a està aquí.

Són 2/4 de 5, mirem per la finestra i el cel es presenta serè, sense núvols aparents, a aquesta hora ja veiem desfilar una filera de llumetes que van al mateix objectiu que nosaltres. Una hora més tard ja estem de camí, seguim les traces dels matiners, no hi ha cap pèrdua.

La nevada de les darreres hores ha deixat una fina capa de neu nova.

Mica en mica anem guanyant alçada, per la part obaga el fred es fa notar i anem fent amb les parades justes i necessàries, reagrupament i posada de ganivetes. Tot canvia tan punt ens toca el sol, l’agraïm d’allò més, 

fem un mos i continuem, ens comença a sobrar roba, l’alçada també es comença a notar, costa més d’avançar, no per això, l’horari que portem és perfecte i ens posem al Coll del Gran Paradiso en 4 hores.

El coll és ple a vessar, una multitud de gent i esquis configuren un gran garbuix. Deixem els esquis i ens encaminem al tram final que serà lent a causa de la gent que es troba al cim, i per entrar uns han de sortir els altres, la plataforma no dona per tant.

El pas que s’ha de fer per arribar, també ho alenteix, muntar corda desmuntar corda, sort que molta gent aquest pas no l’arriba a fer i acabem quedant sols al cim, nosaltres i un grup de tres italians que s’acaben colant entre mig de nosaltres.

Fem les fotos corresponents, ens felicitem i tornem, ara toca baixar.

En el coll ja no hi queda gairebé ningú.

La baixada és prou bona, hi ha zones amb una neu boníssima que deixa fer a cor que vols, trencant pales per un costat i per un altre, baixant per aquí i per allà...fins que...

la Marta cau, bé, vola, l’únic lloc on hi havia un ressalt, dos metres a dreta o esquerra era neu continua i no passava res, i ella va anar a parar... al terra, sembla que s’ha fet mal genoll, però pot continuar fins al refugi bé, estem a prop.

 

la pedra "del salt de la Marta"

A la terrassa del refugi celebrem els nostre triomf i els que s’han estrenat en els 4000 ens conviden a unes cervesetes que agraïm.

La tarda la passen entre xerrant, dormint o dutxant-se, a la Marta cada vegada el genoll el te més inflat, això no pinta bé, no es veu en cor de baixar caminant al cotxe i ens plantegem que baixi amb helicòpter. El cop és més fort del que en un primer moment ens creiem.

Mentre ens cruspim un bons macarrons, decidim que fem a primera hora del dilluns, el Tresenta o el Ciarforon, ja que ens han informat que la meteo seria la mateixa que el diumenge, la qual cosa ens anima, ja que a fora l’hora de sopar neva.

A l’hora prevista per llevar-nos, per anar fer cim plou, així que ho deixem córrer i continuem dormint. A les set ens trobem tots, a fora neva en força. El guarda del refugi comenta que el temps millora, i tan punt pugui pujarà a buscar-la l’helicòpter, nosaltres decidim baixar, per anar guanyant temps, l’hem d’anar a recollir a l’hospital d’Aosta i no anem en línia recta nosaltres.

Quan tot just arribem a la vora del cotxes sentim el sentim que s’apropa, i en un tres i no res ja esta de tornada.

Un cop a Aosta recuperem a la Marta i els seus esquis, i posem camí de tornada cap a casa, no sense parar abans a dinar, tot just abans de passar el túnel en una pizzeria davant de l’agulla negre de Peuterrey on els núvols també ens han permès gaudir-les tot menjant.

Assistents: (per veure les fotos clique els noms subratllats) Àlex M., Dani M., Eugeni S., Jordi S., Marta B., Oriol G., Roger G., Teresa L. i Anna M.

La piulada que ha fet el Dani Martí, paga la pena llegir-la