24 de juny - Bateig de Ferrades - Ferrades de Sorrosal (Broto)

Sense matinar gaire i després d'una nit de revetlla arribem a Broto cap al migdi

En Pep, va proposar d'anar a fer aquesta ferrada, per tal que en familiaritzes tant amb el material, com amb l'activitat. No la vaig trobar gaire dificil, i el recorregut em va agradar molt.

El material no se'n va fer estrany i la progressió va ser àgil.

Deixem el cotxe just a l'entrada del camí que duu a la cascada de Sorrosal i que a més ens deixa a peu de via, l'inici és singular, una escala pont ens ajuda a superar el primer tram i anem guanyant alçada a través de graons de ferro clavilles i escales. Les vaig superant sense problemes.

El segon tram el superem a través de 5 escales ben verticals i algunes llarguetes, que ens ajuden a arribar a l'entrada d'un túnel excava, que s'ha d'anar en compte pel caudal d'aigua qeu hi pot baixart i que ens duu a la part alta de la cascada i a l'entrada de l'engorjat.

El tercer tram, l'engorjat, és el més maco que avança entre grapes i un pont de fusta per canviar de banda del barranc. Sortim a la part part alta, on hi trobem un parell de basses. Seguim camí.

El quart tram després de superar un parell de trams esgraonats  ben verticals, van a parar a un sender mig penjat que ens porta al Balcó de Broto, les vistes són esplèndies tan de la paret de la cascada com del poble de Broto.

El retorn al poble el fem travessant un bosc i seguint un corriol molt ben senyalitzat en marques grogues

.

18 i 19 de juny - Travessa de les Alberes

De Sant Martí de l’Aberes fins a Portbou

El dia es presenta gris, a mesura que ens anem acostant a la Jonquera el núvol que cobreix la part alta de les Alberes sembla en ganes de quedar-se.

El taxi ens deixa a Sant Martí de les Alberes, des aquí el voregem i ens encaminem cap Coll Forcat, passant per la font del Manel, enmig del bosc i amb relleus i escrits de fa més de cent anys.

Entre mig de bosc anem guanyant alçada fins arribar a la carena, passem pel Roc dels Termes, anem seguin les marques del GR-10 durant gran part del recurregut.  Abans d’arribar al Puig Neulós anem a visitar el pou de gel,m per això ens hem de desviar un moment del nostre camí. Retornem per anar carenejant i arribar al Puig Naulós, cim que vam intuir ja que amb la boira espesa, tot just s’endivinava. El temps no fa per estar-s’hi i continuem camí.

Anem seguint les marques cap el est i anem a parar al refugi de la Tanyareda, senzill, net, un bon aixupluc en un moment  donat.

Anem resseguint la carena, colls, puigs, puigs i colls, llarga carena coll de Pregon, coll de l’Estaca, puig del Pradets, Puig de Quatre Termes...quan arribem en aquest últim ens desviem per anar al refugi de les Colomates, on en un principi volíem fer nit, el camí es fa una mica de pregar, però al final son al voltarnt de les 6 de la tarda que arribem al refugi.

No estem sols, quan arribem ens trobem que hi ha 4 joves molt ben instal·lats. no ho veiem clar i ens plantejem arribar al refugi de Banyuls, que només distà una hora mitja d’aquest, com el dia és llarg ens posem camí. Baixem fins la riera de la Massana i ens enfilem pel bosc cap a Sallfort.

Ai!! aquí ens liem, Pel cansament, o pel fort que feina, ... no pugem fins dalt mateix de Sallfort si no que seguim carenant fins el coll on enganxem les marques de la GR-10, que seguim fins un coll que duu a una pista,

allà ens donem compte del nostre error, però com la pista ens porta al coll de Banyols, al refugi que es troba allà, no es queda una altre remei que enfila la pista fins al refugi, son les 10 de la nit que ho arribem. Sopem una mica, el vent bufa fort fora, però el cansament fa que no el senti gens ni mica.

Diumenge s’aixeca amb un cel blau radiant, esmorzem tranquil·lament i continuem , travessem  la carretera i pugem per la carena cap el puig de les Forques, des del coll del Torn anem pujant cap el puig de la Calma, 

seguint carenant anem guanyant camí. Al coll de Taravaus anem cap el Pla del Ras on trobem una dipòsit d’aigua, continuant arribem sota les ruïnes del castell medieval de Querroig

i que ens desviem per anar a visitar-lo, només ens porta una mitja hora. Ara ja toca baixar, anem seguint el corriol, passem pel dolmen de la Farella, quan arribem al seu coll el camí es transforma en pista i la seguint la seva vessant nord devallem fins arribar al poble de Portbou. La fresqueta que feia el dissabte diumenge s’ha transformat en calor el diumenge, a l’arribar a Portbou,

consultem els horaris dels trens veiem que podem fer una remullada a la paltja abans prender-ho per anar a Figueres a retrobar el cotxe i tornar cap a casa.

El recorregut total de la travessa és d’uns 50 quilòmetres, d'anar fent, si hi ha sort la vista és esplèndia, s'ha d'anar en compte amb el vent que ja savem com les gasta per allà dalt...
És llarga, però molt maca.

Assistents Pep i Anna

“Els tres Turons”. El Coll (249 m), El Carmel (267 m) i La Rovira (261 m).

Visita a la part Alta de Barcelona,  “l’altra part alta”

Diumenge ideal per fer aquesta passejada per Barcelona, malgrat la pluja que ens ha fet acte de presència a darrera hora,... i a primera, ja que una hora abans de començar estava plovent generosament pel Vallès Occidental, però durant tot el trajecte ens ha respectat.

EL POU. Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, fa més d’un any que realitza aquestes passejades pels diferents barris del Districte d’Horta-Guinardó, donant-los a conèixer a tots aquells que vulguin saber una mica més a fons el barri on es viu.

Aquest barri, ha estat el meu durant la meva adolescència, i després de vint-i-cinc anys ha estat en aquesta sortida que he descobert llocs per primera vegada, malgrat n’havia sentit a parlar no hi havia estat mai. Mea culpa.

Ens hem trobat a les 10 h a la parada del Coll/Taixonera, de la línia 5, amb el grup que ha proposat la sortida,

El nostre primer cim és el del Turó de la Creueta del Coll, abans passem però per davant d’unes de les cases més antigues datades del 1880. Baixant després cap al Parc de la Creueta on hi ha l’escultura d’Eduardo Chillida, “Elogi a l’aigua”. Aquest parc estat situat a una antiga pedrera que s’ha menjat mig turó de la Creueta. Les pedreres han fet gran mal en aquest sector del turons que han afectat tant a les construccions com a la urbanització dels carrers amb forts desnivells, deixant a banda la construcció desmesurada que hi va haver a partir dels anys 60.

Seguim camí i descobrim torres modernistes, construïdes com a residència d’estiueig, una d’elles és la casa Sansalvador, de Josep Mª Jujol, al 1909. que ara és el Taller d’Història de Gràcia.

On es troba el  Santuari de la Mare de Déu del Coll o de Font-rúbia (s. XI), era camí de pas de Vallcarca a Horta i formava part del municipi d’Horta fins la seva annexió a Barcelona. També famosa per les aigües vermelloses de la Font-rúbia, que si abans era camí de pas, avui també. Deixem el Santuari i ens encaminem cap a un ampli mirador que hiha sobre del parc Güell, passem per la masia de Can Móra, que encara guarda el seu esplendor, ara transformada en una residència de la tercera edat.

Des del mirador poder contemplar la vista que hi ha sobre Barcelona, des d’aquesta esplanada surt un caminet que ens pujarà fins dalt del Turó del Carmel. La vista de 360º que es divisa des de dalt aquest turó bé val una visita.

Anant cap el Turó de la Rovira, el nostre tercer turó d’avui, passem pel carrer Mühlberg i pel seu pont construït per poder salvar buit que van deixar les antigues pedreres. 

A l’arribar dalt del Turó de la Rovira, ens trobem, per una banda les bateries antiaeries que formaven part de la defensa de la ciutat durant la guerra civil i per una altra banda han deixat una mostra del fenomen del barraquisme que hi va haver a la zona, concretament les que estaven ubicades a les bateries era l’anomenat “Cañones”.

Com en els altres turons la vista és excepcional.
És una matinal que és pot fer perfectament i en que ens permet conèixer un trosset més d’aquest districte i d’aquesta ciutat que a vegades pot ser una gran desconeguda.



Laura, Manuel, Teresa, Anna . El Pou.Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, i una colla més.





Per cert avui he sabut perquè es diu la Muntanya Pelada, a tota la seva banda solejada, en un temps hi havia plantades vinyes i quan per la fil·loxera van desapareixer no hi van plantar res més quedant la muntanya totalment pelada i no es va tornar a plantar res mes.